Les fires i trobades de  forjadors s’han consolidat com un referent per donar a conèixer l’ofici i el patrimoni relacionat amb el ferro. Besalú, Alins i Alpens programen des de fa anys certàmens específics que intenten projectar una determinada imatge de la forja catalana.

Les fires i trobades de forjadors s’organitzen al voltant de 3 eixos principals:

  • Demostracions de forja en viu, realitzades generalment en grup
  • Exposicions individuals o col·lectives de peces forjades pels forjadors assistents a la fira o trobada
  • Activitats culturals o patrimonials relacionades amb el ferro (conferències, visites guiades, exposicions…)

Als forjadors els agrada recordar que les fires i trobades de forja són una activitat destinada principalment al seu ús i gaudi i defensen amb vehemència que reforcen els seus vincles professionals i d’amistat. En cada trobada, l’esforç col·lectiu cristal·litza en una obra de ferro que el grup de forjadors ofereix a la institució pública o privada que l’ha financiada per què la instal·li en un punt concret de l’espai urbà. Aquest plantejament, ben lloable i encomiable, porta implícites unes obligacions que cal assumir, sobretot des del moment en què es decideix que l’obra resultant s’instal·larà en un espai públic, o semipúblic, i se sap que tindrà un cert ressò mediàtic. D’acord amb això, l’obra en ferro ha de complir al menys tres requisits:

  • Ha de respondre a un projecte novedós que compleixi amb els estàndards establerts de qualitat tècnica i estètica i, a la vegada, ha de projectar l’excel·lència de la forja catalana.
  • Ha d’adaptar-se a l’espai urbà i ser respectuosa amb les tradicions culturals de territori on s’ha d’instal·lar.
  • Ha de comptar amb una mínima aprovació i consens per part dels professionals del sector i els contribuents, que són en definitiva els qui en financien els costos i l’hauran de disfrutar.

“La forja col·lectiva de les fires –i també de les exposicions que s’hi programen– reclama una renovació urgent que reflecteixi l’excel·lència de la forja i els forjadors catalans”

De les tres fires, només la d’Alins te un projecte específic destinat a divulgar el patrimoni històric relacionat amb el ferro. En aquest sentit, cal reconèixer la tasca realitzada pels responsables institucionals i ciutadans que al llarg d’aquests 10 anys han contribuït a posar en valor el passat siderúrgic de la Vall: reconstruccions històriques, itineraris guiats, activitats demostratives, exposicions i conferències conduïdes per professionals de llarga trajectòria en el sector, han posicionat la Vall Ferrera com un referent a seguir pel què fa a la divulgació del patrimoni vinculat al ferro.

Pel què fa als artesans i als seus productes, es constaten  qualitats desiguals, puix que s’hi troben peces mestres barrejades amb moltes d’altres que no ofereixen res especial a destacar. Per contra, les obres col·lectives dels forjadors són les que menys entusiasme provoquen, especialment per part d’alguns sectors de la població, entre els quals m’hi compto. I no només per què no ens sentim gens identificats amb el tipus de forja que s’hi executa, sinó per què percebem molt poca empatia amb la tradició cultural del territori.

Excepte honroses excepcions, les escultures, el mobiliari i els elements arquitectònics executats a les fires de forjadors projecten una imatge desfassada i anacrònica de la forja catalana, on predominen els dissenys retardataris inspirats en formes modernistes o abstractes plenament superades i tòpics iconogràfics ja esgotats (dracs, figuretes, línies coup-de-fouet…). La forja col·lectiva de les fires –i també de les exposicions que s’hi programen– reclama una renovació urgent que reflecteixi l’excel·lència de la forja i dels forjadors catalans –molts dels quals ni tan sols participen de les trobades o resten invisibles sota un projecte comú que es mou més per companyerisme que per l’entusiasme professional.

“Cal una reflexió urgent a l’entorn de les fires de forja i la imatge que projecten al món –que ens afecta a tots–. Cal ordenar el sector i consensuar els projectes i les propostes d’actuació. Ens hi juguem el prestigi de la forja catalana.”

A més del disseny, caldria parar més atenció a la tradició cultural del territori. M’explico: el Pallars Sobirà –i el Pirineu, en general– te un patrimoni de forja molt característic i amb una identitat molt marcada. No obstant això, ni Vall Ferrera, ni Besalú, ni Alpens han mostrat mai cap interès en posar en valor aquest patrimoni a través de les demostracions en viu -una aposta arriscada que requereix d’un especialista en història de la forja medieval, evidentment. Enlloc de ressaltar allò propi, prefereixen apostar per projectes d’inspiració modernista o pseudocontemporània completament aliens a la tradició cultural de l’entorn.

L’explicació a aquest fenòmen és molt simple i resulta especialment evident a Vall Ferrera i darrerament a Besalú -població aquesta darrera sense una tradició històrica vinculada a la producció ni a la manufactura del ferro-: els forjadors que organitzen la fira provenen majoritàriament de Barcelona i els seus entorns i, conscient o inconscientment, imposen al territori que els reb un llenguatge formal que no li és propi, tot contribuïnt a desdibuixar la personalitat local. A aquest fet cal sumar-n’hi un altre derivat de l’entorn mediàtic associat a les fires: el Pirineu s’ha convertit en una excel·lent oportunitat de promoció personal i col·lectiva amb què vehicular unes pretensions professionals i artístiques sovint no merescudes.

Aquestes i altres raons, aboquen a una reflexió urgent a l’entorn de les fires de forja i a obrir un intens debat sobre la imatge que projecten al món –que ens afecta a tots–. Malauradament, cada dia som més els qui, malgrat haver dedicat la nostra vida a la forja, no ens sentim identificats ni representats per aquestes fires i reclamem la creació d’un Consell Nacional de la Forja, constituït per professionals de reconegut prestigi, que doni veu als diversos sectors implicats (forjadors, escultors, historiadors, historiadors de l’art, tècnics de patrimoni, arquitectes, industrials…). L’objectiu principal és ordenar el sector i consensuar els projectes i les propostes d’actuació. Ens hi juguem el prestigi de la forja catalana.

Lluïsa Amenós
Dra. en Història de l’Art i especialista en història de la forja