Darrerament, hem recollit diverses consultes en què ens demanàveu si les fires de forjadors que s’organitzen en diverses poblacions de Catalunya, són patrimoni immaterial.

A falta que un especialista en aquest tema pugui analitzat-ho amb deteniment, us oferim una primera reflexió en aquest post.

Fira de forja de Vallferrera (Pallars Sobirà)

La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat defineix el patrimoni immaterial com ‘els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques que les comunitats i els grups, i en determinats casos els individus, reconeixen com a part integrant del seu patrimoni cultural.

Aquesta definició inclou pràctiques socials com ara les representacions, les tradicions, les festes i els ritus, les arts escèniques, l’artesania i, més en general, aquells coneixements i habilitats que, transmesos de generació en generació, serveixen per donar a la comunitat un sentit d’identitat i continuïtat‘.

Atenent a la definició de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, és difícil que les fires puguin acreditar una connexió real amb l’herència tradicional de l’ofici, tot i que tots els experts de patrimoni immaterial consultats coincideixen en què caldria analitzar cada cas.

No obstant, el fet que no es tingui constància que hi hagi hagut ‘fires de ferrers’ a Catalunya en èpoques pretèrites, ni en les poblacions que les organitzen, i que la més antiga no tingui més de 17 anys d’antiguitat, fa difícil la seva consideració com a patrimoni immaterial.

Un altre element en contra és que, en molts casos, les fires acaben “imposant” uns models estètics aliens als territoris que les organitzen, en detriment de la tradició local. És el cas per exemple de la divulgació del modernisme, un estil propi de les àres industrials urbanes que no va tenir ressò al Pirineu i Prepirineu.

En canvi, comenten els especialistes que el grau de vinculació amb les tècniques històriques no es conforma com una dada especialment rellevant, atès que l’evolució tecnològica es considera consubstancial a aquest tipus de patrimoni.

Per últim, cal valorar la vinculació històrica de la població que programa la fira amb la producció i la manufactura del ferro. En alguns casos resulta evident, com a Vallferrera, però en altres és inexistent, com a Besalú.

Les fires de ferrers, donc, malgrat conformar-se com una eina lúdica de divulgació de l’ofici, no sembla que puguin considerar-se patrimoni immaterial. No obstant, caldrà analitzar cada cas abans de pronunciar-se definitivament.

Experts consultats: Lluis Garcia Petit, Pere Izquierdo i altres persones que prefereixen mantenir-se en l’anonimat