Xavier Sala, a part de la seva activitat professional, ha dedicat més de mig segle a l’estudi i divulgació de les armes antigues catalanes. Assessor de museus nacionals i internacionals, és l’ànima mater d’un gran nombre de projectes destinats a posar en valor la nostra armeria antiga.

Hereu de la tasca iniciada per Eudald Graells, ha publicat diversos llibres i articles sobre el tema, entre els quals destaca Catalunya i les armes de prestigi. Armes de foc (1550-1850).

El seu afany l’ha portat a aplegar col·leccions tan variades com maquetes de motors de vapor, armes blanques africanes, navalles antigues de qualitat i objectes etnogràfics procedents de La Garrotxa i els seus entorns. Aquesta darrera col.lecció va donar lloc a una publicació monogràfica titulada Testimonis d’oficis perduts: objectes etnogràfics de la Garrotxa i les comarques veïnes.

Quan vas iniciar-te en l’estudi de les armes catalanes antigues?

Tots tenim tendències innates que, si van acompanyades d’un entorn propici, ens marquen camins a seguir. Als dotze anys desmuntava tota classe de joguets per esbrinar com funcionaven, així com també quedava admirat davant les màquines de molineria del meu pare. Al mateix temps vaig començar a interessar-me per les manifestacions artístiques representades en llibres, exposicions o museus. Un dia, mirant el fons del mar, vaig descobrir la forma d’una pistola antiga. Una vegada recuperada, si bé era una massa de rovell, va representar el detonant romàntic de voler conèixer quelcom més sobre aquests objectes arrelats a la història de l’home i que tan fidelment mostren les capacitats culturals de cada país, regió i època. Passat el temps, avui a casa s’hi troben uns dos mil llibres sobre armes antigues dels segles XVI a mig XIX, on es descriuen esporàdicament exemplars artístics catalans, no reglamentaris, que han estat objecte de les meves recerques.

També el contacte amb col·leccionistes i museus de variats països, em va portar a la descoberta d’aquests enginys, escassos de poder observar, sobretot si ens referim als pocs exemplars meritoris que han arribat als nostres dies. 

Pistola fabricada a Ripoll (vers 1660). Fusta extensivament coberta en planxa incrustada i burinada, mostrant motius reminiscents de l’art romànic que van perdurar en treballs de pastor fins a mitjan segle XX. Es destaca el canó pels estudiats dissenys cisellats en marcat relleu, com molt pocs se’n coneixen. 

La vila de Ripoll fou en altre temps un important centre siderúrgic on floreixia, entre d’altres, la manufactura d’armes portàtils d’avantcàrrega…

Durant més de tres-cents anys, la producció d’armes de foc a Ripoll representà la base econòmica i la primera activitat de la vila. Al segle XVI una seixantena de pedrenyalers hi treballen, sobretot fent arcabussos de metxa per l’exèrcit així com les primeres pistoles, destinades a senyors i bandolers. A l’últim terç del segle XVI hi havia a Catalunya més de quaranta localitats autoritzades pel Virrei Ferran de Toledo que podien produir armes de foc. En qualsevol poble s’hi podia trobar un pedrenyaler. Actualment es tenen referències d’uns dos mil operaris repartits per Catalunya durant uns tres-cents anys, encara que hem de suposar que n’hi va haver molts més. Va ser més tard, durant la segona meitat del segle XVII, quan la producció es va anar confinant principalment a Manresa, Igualada, Barcelona i Ripoll, aquest últim considerat com a centre destacat tant per la seva alta producció com per les particularitats de les seves armes decorades. Aquestes, referint-nos a les més primitives, s’anomenaven pedrenyals de roda pel fet que l’encesa de la pólvora es produeix per la pressió d’un mineral contra una roda d’acer que dóna instantàniament 3/4 de volta, desprenent guspires que encenen la pólvora. Aquest va ser el primer sistema mecànic, complex però eficaç, que segons sembla té els seus orígens en una regió italiana, Civitate in Friuli, on pels volts de 1509 ja eren utilitzats per la cacera. A Catalunya arriben prop de 1520 i curiosament la seva fabricació, si ens atenim a documentació original, no s’estén per la resta de la península ni es consideren vàlids per a ús militar degut al seu valor i dificultat de reparació. L’exèrcit continuà usant els pesants mosquets i arcabussos d’encesa amb metxa.

Pany de pistola marcat amb el punxó “TURO” (1700-1710). Podria tractar-se de Salvador o Jeroni Turó, documentats a Barcelona els anys 1686 i 1711, respectivament. Segurament fou presentat a l’examen de passantia per obtindre el títol de pedrenyaler (armer). Creació artística impactant per la seva concepció i qualitat. El drac que sobresurt està confeccionat al mateix rastell d’acer, en una sola peça. Com a treball artístic en ferro, hauria estat difícil de superar.

A principis del segle XVII, el pany de roda va ser substituït pels mecanismes que percuteixen un sílex contra una placa d’acer, apareixent els panys anomenats Xispes, exclusivament catalans i avui pràcticament introbables. Simultàniament, altres mecanismes també de percussió a sílex, s’estenen per tot el món, quedant a Espanya com a clàssics els anomenats de “patilla o Miquelet”, “a la moda” , aquests últims exclusius de Madrid i Catalunya, així com els anomenats “a la francesa” aplicats generalment a les armes militars. Tots ells es mantindran en actiu fins a l’arribada del sistema a pistó, que a mig segle XIX haurà suplantat l’encesa a sílex. 

Ripoll demostra gran creativitat sobretot durant el segle XVII. A finals del segle XVIII, uns quatre-cents homes treballaven a la indústria armera ripollesa lliurant milers d’armes pels exèrcits, a part de les destinades a particulars. Sabem que durant la invasió napoleònica encara noranta tallers serveixen tres-cents fusells setmanals, si bé no són les armes reglamentàries les que encara avui donen fama a Ripoll, sinó els exemplars decorats i treballats com a objectes d’art segons el particular estil català, ben diferenciat, però seguint amb el temps una evolució en les formes i dissenys que, partint d’algunes armes datades semblants, es poden situar en el temps.  

Pedrenyal de transició marcat amb el punxó “VASI” (primera meitat del segle XVII). Aquest tipus de pedranyal proliferen en una època intermèdia entre els mecanismes de roda i els de patilla o miquelet. Són propis i exclusius de Catalunya, on s’anomenaven “xispes” o també pedrenyals. Aquestes pistoles, sovint  molt llargues, eren cobejades per senyors i bandolers. Alguns exemplars es decoraven amb ornaments treballats a burí i cisell, amb que podien assolir gran valor. Els exemplars curts, que es podien amagar sota la capa, eren prohibits permanentment. D’aquestes armes, característiques del segles XVI fins a mitjan segle XVII, se’n troben abundants referències en documents contemporanis, però en l’actualitat no s’arriba a comptabilitzar-ne més de vint exemplars en tot el mon, essent generalment desconeguts pels experts dels millors museus. 

Malgrat que les armes de foc de Ripoll constitueixen un llegat patrimonial de primer ordre, encara és poc reconegut a casa nostra. Quina valoració en fas?

És difícil valorar el que es desconeix i les armes de foc antigues de qualitat, artístiques i ben conservades, representen un bé molt escàs. Si ho comparem amb l’abundància de pintura, mobiliari i altres antiguitats del nostre patrimoni, ens adonarem que les causes del desconeixement comencen pel nombre insignificant d’exemplars importants que han arribat als nostres dies. La col·lecció del Castell de Montjuïc, a Barcelona, va ser dispersada per motius polítics, per ignorància i desconeixement del tema, essent l’única ciutat europea d’aquesta dimensió que no presenta una col·lecció d’armes antigues, com un patrimoni palpable paral·lel i complementari de la història escrita, i com a prova del treball de precisió en fustes i metalls.

Parella de pistoles signades als canons, amb el punxó “Grau”, i als panys amb “Sant” i “Ripoll”. Treball de gran mèrit artístic: són recobertes d’una malla molt prima de ferro incrustat y cisellat. Canons y panys també treballats. A les col·leccions de Windsor Castle, s’hi troba una parella signada per “Armanguer” amb una cobertura ferrada semblant, datada l’any 1693.

Un encert és la col·lecció d’armes catalanes que es presenta al Museu Etnogràfic de Ripoll, com a mostra insígnia de la història de la vila, que presenta alguns exemplars valuosos. Esperem que aquestes antiguitats compostes de diferents arts aplicades, puguin ornar museus, aparadors d’antiquaris i subhastes, quedant a la vista d’estudiosos i interessats en aquests objectes producte de la inventiva i la idiosincràsia humana.

Quins projectes tens per al futur?

Continuar col·laborant com expert assessor del Museu Etnogràfic de Ripoll, mantenint el suport desinteressat responent consultes sobre autenticitat, país i regió, època, identificació eventual de l’autor, possibilitats de millora i conservació, interès i raresa dels exemplars, valoració, etc. Suport que oferim eventualment a altres museus i col·leccionistes, col·laborant amb la Asociación Española de Anticuarios, en la  defensa de la plena llibertat de posseir armes anteriors a 1890. Així mateix hem estat durant uns anys col·laborant amb la F.E.S.A.C. (Federation of European Societies of arms Collectors).

Vista parcial d’una pistola Signada “Juan Sagui”, amb tot l’encep tallat al gust català de finals del segle XVII tal com s’havia fet en armes enterament folrades de metall. Per les decoracions i el pany, podem datar-la vers 1680.

Per saber-ne més:

Article sobre els panys de trancisió | Cultura i Paisatge