Santiago Martínez Otero acaba de guanyar el Premi Richard H. Driehaus de les Arts de la Construcció 2021, en la categoria de metall i vidre. Conegut amb el sobrenom de ‘Chago’, el forjador gallec és famós pels seus treballs associats a la restauració de la reixeria de la Catedral de Santiago.

Format a l’Escola d’Arts i Oficis “Mestre Mateo” de Santiago de Compostela, va muntar la seva pròpia empresa als anys 90 del segle passat. Les seves inquietuds el van portar a aprendre dels vells ferrers de Taramundi o Santa Eulalia de Oscos i aprofundir en tècniques ja desaparegudes com la soldadura a la calda, el cisellat o el repussat de planxa metàl·lica, entre d’altres. 

Les seves recerques el van portar a analitzar la idoneïtat dels antics emplomats com a elements d’unió amb la fàbrica de pedra, a l’absorbir les dilatacions i compressions del ferro i protegir-lo dels efectes nocius de l’oxigen i la humitat.

​Al llarg de la seva carrera, s’ha enfrontat amb una gran varietat d’elements històrics de forja conservats en monuments tan emblemàtics com la Catedral de Santiago, la Catedral de Tuy, els palaus de Gelmírez i de Rajoy o el castell de San Felipe.

Treballs de forja. Font: Forxa Chago

Acabes de guanyar el premi Richard H. Driehaus de les Arts de la Construcció, en la categoria de treballs de metall i vidre, per la teva col·laboració en la restauració de la reixeria de la Catedral de Santiago de Compostel·la. Podries explicar als lectors els treballs que has realitzat en aquest emblemàtic edifici?

Els treballs realitzats van ser molts i molt variats. A la façana de la Plaça de l’Obradoiro vam restaurar tots els elements metàl·lics, tant fèrrics com no fèrrics (llautó i bronze):

Grapes de fixació en fàbriques, de llautó i ferro, que vam restaurar amb la tècnica tradicional de forja, empavonant en oli (en calent) i fixant els metalls a la fàbrica arquitectònica amb plom purificat, fos i atacat; Porta principal d’accés al temple (bronzes, pollegueres i ferratges); Recuperació de panys i fabricació de claus; Reixeria del Pòrtic de la Glòria;    Elements metàl·lics del trencallums del Pòrtic; Reixeries de la Cripta; Encreuaments i atributs als Castellets; Querubins, creueres a la Torre Nord, Torre Sud i la Pinta; Creus, boles i penells de les Torres; Carraca i totes les fixacions de balustrades de granit; Elements metàl·lics de les Campanes a la Torre Nord; Reixeria de l’escalinata de la plaça de l’Obradoiro; Cimborri: creueres, grapes, espigons, creu, penell, boles…; Porta Santa: reixeries d’accés i reixeries del pati; Girola: reixeries de les capelles de la Blanca, Sant Bartomeu, Sant Joan, San Salvador i Sant Pere; Altar Major: trones i làmpades. Reixeries del Cambril; Baldaquí: reforços de les ferramentes i restauració dels ferros; Volta: fixacions de làmpades i cadenes; Pati dels Abats: reixeries i ferramentes; Estructura metàl·lica dels botafumeiros.

Tots aquests treballs s’han fet sota la supervisió dels restauradors i de patrimoni de Galícia. Els metalls fixats a les fàbriques de pedra van ser presos amb plom fos, purificat i ‘atacat’.

Les fonts escrites medievals registren l’ús de plom per fixar els elements de ferro a l’estructura arquitectònica, pràctica que també documenten arquitectes, arqueòlegs i restauradors en nombrosos edificis antics. Encara que existeixen pocs estudis històricoarquitectònics i analítics sobre l’ús del plom a la construcció, podries concretar-nos quina és la teva visió des de la pràctica de l’ofici?

La fixació amb plom és una tècnica molt antiga en la construcció i ofereix molts avantatges:

– Impedeix la transmissió d’ona metàl·lica a les fàbriques

– Absorbeix les dilatacions i contraccions dels metalls, restant així tensions a les fàbriques.

– Encapsula els metalls, per la qual cosa no hi entra oxigen ni humitat, garantint la durabilitat dels metalls i protegint les fàbriques.

Sobre aquesta matèria es desconeix molt. El plom, a part de ser una fixació molt ferma, actúa com a coixinet natural. Si una porta o finestra dóna un cop fort, el plom absorbeix molta de l’energia produïda. També es modela ell mateix, la qual cosa minimitza l’efecte palanca sobre la fàbrica i fa que la fractura sigui menys habitual.

Fixació d’una palma metàl.lica a una escultura de pedra. Font: Forxa Chago

Les fixacions actuals amb resines no absorbeixen els cops ni la transmissió d’ones. Les resines són molt dures i amb les dilatacions dels metalls es produeixen microfissures a través de les quals entra l’oxigen. Els morters de calç, o qualsevol de les seves variants, juntament amb l’oxigen i l’aigua, produeixen àcid carbònic que afecta els metalls.

Hem retirat grapes del segle XVI-XVII de les quals només quedaven les arpes de fixació, però el ferro es conservava com si s’hagués muntat feia dos anys.

La tècnica de l’emplomat és molt concreta i hi ha uns passos a seguir que no s’han d’alterar. Primerament, el plom ha de ser purificat. Segons sigui la fàbrica que hagi de rebre la fixació (arenisca, calcària, granit, pissarra…), el plom s’embotirà a diferents temperatures. Els metalls mai poden estar en contacte amb les fàbriques, per la qual cosa se li prepara un llit i després, ben assentat l’element, es realitzarà l’abocament de plom líquid.

Segons la complexitat d’ubicació de l’element, es preparen les eines d’acer per a l’atacat, la seqüència de colpeig i l’inici i acabat de l’atac. S’ha de fer d’una manera regular i amb una tècnica molt concreta. Al plom, no es pot incrustar res metàl·lic al cap del temps. S’ha d’incrustar només i exclusivament amb trossos de quars per tal de garantir la seva durabilitat.

Restauració d’una reixa de la Catedral de Santiago. Font: Forxa Chago

El ferro, una vegada que comença a oxidar-se (per males praxis en el manteniment), augmenta força el seu volum i actua a manera de tascó, rebentant les fàbriques. Però si s’aplica bé la tècnica de l’emplomat, amb plom purificat, això no succeeix.

A més del premi R.H. Driehaus, t’han concedit una beca per contractar a un aprenent amb l’objectiu que puguis transmetre-li els teus coneixements, evitant així la desaparició d’unes determinades pràctiques d’ofici difícils de mantenir en la societat industrial actual. Quina és la teva valoració sobre aquest tema?

Des del meu punt de vista, això és el millor que es pot fer per mantenir l’ofici i les tècniques. Amb l’actual sistema educatiu, és pràcticament impossible trobar personal amb un mínim coneixement de l’ofici. D’altra banda, formar a una persona en aquesta mena d’oficis és summament difícil a causa de la falta d’ajudes estatals i de les grans càrregues econòmiques de cotitzacions i impostos que se’ns agreugen.

Per formar a una persona, tant en el món de la forja com en la recuperació d’elements metàl·lics antics, necessitem de l’ordre de 3 anys. Econòmicament impensable per a petits artesans com jo i per la gran majoria d’oficis tradicionals.

Quins projectes tens per al futur?

El projecte més ferm que tinc al cap des de fa anys és poder ser mestre de taller en una escola d’oficis per transmetre els meus coneixements a diverses persones i mantenir l’ofici. Al no tenir titulació universitària (encara que sí coneixement) ho veig gairebé impossible, però tot i així continuaré lluitant per això.

Per saber-ne més:

Consulta l’entrevista a Santiago Martínez Otero en castellà al següent enllaç