El Museu de l’Aigua i l’Arxiu Arqueològic de Lleida han impulsat la realització de l’inventari dels béns del molí de Vilanoveta o Sant Anastasi, a la Bordeta. El treball, encarregat a Lluïsa Amenós, tècnica especialitzada en patrimoni industrial i siderúrgic, s’ha desenvolupat entre els mesos de gener i març de 2022 i ha permès identificar, fotografiar i catalogar tots els elements conservats, a més determinar-ne l’ús i la localització original.

El molí de Vilanoveta fou una de les factories més rellevants de la zona dedicades a la molta de gra. Documentat des de l’any 1185, aprofitava l’energia d’un dels braçals de la séquia de Fontanet, una infraestructura hidràulica bastida per donar servei a l’horta lleidatana i a la indústria molinera que aprofitava el seu recorregut.

Mangó o mangot de ferro (vers 1850). Es tracta d’un tipus de boixa que va substituir l’antiga nadilla com a sistema de fixació de la mola volandera. Font: Ajuntament de Lleida.

De les estructures medievals originàries, en resten només testimonis arquitectònics a les plantes inferiors del casal i al mur de contenció de pedra. Però alguns dels béns mobles poden datar-se com a mínim al segle XVII, en el marc de la reparació duta a terme l’any 1643 que comportà, entre d’altres, la renovació de les moles. És el cas del braç o grua que sostenia la càbria, que servia per alçar les pesades moles de pedra, o una de les tremuges bastida amb post de fusta encaixades a cua d’oronella, una tècnica que contrasta amb el clavetejat amb claus de ferro propi de les peces més modernes.

Entre els anys 1850 i 1856, a recer de la industrialització, la Paeria impulsà la modernització de les infraestructures de molta i del sistema de transmissió mecànica associat a la tecnologia hidràulica. Es van reformar les voltes del cacau i es van substituir l’antiga roda i l’arbre de transmissió de fusta per una turbina i un arbre de ferro que movia una corona d’engranatges per a quatre moles. L’extrem superior de l’eix de transmissió principal actuava a la vegada de força motriu d’un sistema d’embarrats que accionava un elevador de catúfols i un estol de maquinària associada a la cadena de producció de la farina.

El molí de Vilanoveta, documentat des des de l’any 1185 i reformat entre 1850 i 1856, fou una de les factories més rellevants de La Bordeta dedicades a la molta de gra.

Els béns patrimonials es conserven, en part, in situ i, en part, desmuntats i emmagatzemats a l’Arxiu Arqueològic de la Ciutat.

Els béns patrimonials es conserven, en part, in situ i, en part, desmuntats i emmagatzemats a l’Arxiu Arqueològic de la Ciutat. Al molí hi trobem encara la turbina, l’arbre de transmissió i bona part dels engranatges. També s’hi preserven les moles, les tremuges i algunes màquines, com el porgador o la cernedora. El porgador és obra de l’empresa Ramon Marull de Barcelona, especialitzada en teixits metàl·lics, enreixats i maquinària de molineria. Tenia les oficines al carrer Vilanova i comptava amb una fàbrica a Sant Martí de Provençals. Es conserven diversos catàlegs de la casa Ramon Marull, datats entre finals del segle XIX i inicis del XX, que representen porgadors similars a aquest, els quals rebien el nom de “separadores”.

Porgador fabricat per l’empresa Ramon Marull de Barcelona (segona meitat del segle XIX). Al porgador el gra era sotmès a una primera neteja per separar-lo de les fulles, espigues, pedretes, etc. Font: Ajuntament de Lleida.

A l’Arxiu Arqueològic s’hi van traslladar els components fragmentats de ferro, principalment engranatges, eixos i rodes de transmissió dels embarrats, així com peces de fusta procedents de l’antic sistema de conducció de la farina.

L’inventari constitueix una eina fonamental per a la gestió patrimonial i per a la configuració de futurs projectes de recerca, divulgació i educació. És, doncs, el primer pas per posar en valor aquest conjunt patrimonial i integrar-lo a la xarxa d’edificis municipals adscrits al Museu de l’Aigua amb l’objectiu últim de convertir-lo en un referent turístic i cultural.

Mecanisme de transmissió del moviment constituït per un arbre vertical, emplaçat al centre del conjunt, i una corona d’engranatges constituïda per diverses rodes dentades i els corresponents eixos secundaris. La roda motriu té les dents de fusta (vers 1850). Font: Ajuntament de Lleida.

Per saber-ne més:

Web del Museu de l’Aigua de Lleida

Facebook de l’Arxiu Arqueològic de Lleida