Joan Santacana i Mestre és arqueòleg i professor de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. L’any 1994 es va doctorar en pedagogia, defensant la primera tesi doctoral sobre didàctica del patrimoni, i la seva trajectòria professional s’ha desenvolupat principalment en l’àmbit de l’ensenyament, l’arqueologia i la museologia.

Va ser membre fundador del grup d’innovació didàctica “Història 13-16”, que va promoure la introducció de l’aprenentatge a través del mètode científic, i ha dut a terme un gran nombre de treballs de recerca arqueològica. Destaquen els del jaciment d’Aldovesta, amb Joan Sanmartí i Maite Mascort, i els del castell i la Ciutadella Ibèrica de Calafell.

En relació a aquest darrer jaciment, va projectar, dirigir i executar la seva reconstrucció mitjançant tècniques d’arqueologia experimental, convertint-se en el primer projecte d’aquestes característiques que es duia a terme a l’Estat Espanyol. A més, va museïtzar el conjunt arqueològic d’acord amb objectius didàctics i divulgatius i, més recentment, ha dirigit el projecte de reconstrucció en 3D.

En el camp de la museologia, ha impulsat i dirigit nombrosos projectes d’intervenció en museus, centres d’interpretació, conjunts patrimonials i jaciments arqueològics. Destaquen, d’entre tots, el del Museu d’Història de Catalunya, considerat un exemple de museologia didàctica.

Cal recordar, en aquest sentit, que Santacana ha sentat les bases de la museografia didàctica a Espanya, matèria que continua desenvolupant a través de projectes associats a la museografia interactiva i l’aprenentatge mòbil.

És autor de nombroses publicacions d’arqueologia, història i museografia i acaba de redactar Catalunya i la primera revolució industrial, on analitza la industrialització catalana des d’una perspectiva innovadora.

  • El ferro és un material que ha jugat un paper importantíssim en el desenvolupament de les societats humanes i ha estat clau en el cas de Catalunya. No obstant, de vegades sembla que no valorem prou el nostre passat siderúrgic. En tant que professor, podries ajudar-nos a transmetre als nostres lectors la seva transcendència i els seus valors?

El ferro certament ha estat un material fonamental en la història humana. És el metall més abundant de la terra, però no ha estat un metall fàcil de conèixer. Durant segles sols el sabíem treballar al roig viu, és a dir, a cops de martell, ja que es necessitaven forns molt especials per poder-lo fondre. Així, mentre l’estany fon a menys de tres-cents graus o la plata a menys de mil, el ferro ho fa en un interval de mil quatre cents a mil cinc-cents graus centígrads. Per aquest motiu, era molt difícil obtenir ferro fos, és a dir, en estat líquid.

A les societats antigues el secret del ferro els va costar molt de ser conegut i, quan un regne o un territori era vençut per un altre, els captius més importants eren els ferrers, ja que si els deixaven sense ferrers era ben probable que no poguessin progressar ni forjar eines o armes. Però el ferro que els antics sabien fer era gairebé sempre ferro forjat, és a dir, treballat al roig viu. Per aquest motiu podien fer eines, armes i objectes, però sempre de mides relativament petites, ja que, com que s’havia de treballar damunt una enclusa, era molt difícil moure una peça de gran format. Per exemple, no podien fer grans bigues de ferro, ni tampoc van poder fer grans canons pels vaixells fins que no van aprendre a fondre el mineral i abocar el metall fos en un motlle. Per aconseguir això, haurem d’esperar a l’època moderna, al segle XVIII, amb els alts forns.

  • Els arqueòlegs heu estat pioners en l’estudi de la siderúrgia i la metal·lúrgia antiga i en divulgar els coneixements tecnològics de les antigues societats pel que fa al treball del ferro, molt especialment de la ibèrica. En quin punt es troben actualment aquestes aportacions?

L’arqueologia avui ha experimentat canvis molt importants amb la introducció d’aportacions provinents dels laboratoris, que ens permeten obtenir resultats abans impensables. Un dels canvis més rellevants és l’arqueologia experimental. I la siderúrgia ibèrica ha avançat molt gràcies a experiments fets amb forns que reprodueixen les tècniques antigues. Avui, sobre el ferro ibèric sabem molt més i podem afirmar que no era inferior al que treballaven els etruscs, grecs o romans.

  • Estàs a punt de treure un llibre on analitzes, entre d’altres coses, com els catalans vam ser capaços de liderar la industrialització espanyola sense tenir una mena de ferro tan rendible com la dels bascos, per exemple. Ens en podries fer cinc cèntims?

Catalunya va desenvolupar la seva revolució industrial de forma molt precoç en el si de la monarquia. Aquest fet no va ser degut  a cap mena de superioritat tècnica o científica. En efecte, mentre la Il·lustració havia creat “Reales fábricas” a diversos punts del territori espanyol, Catalunya en restava relativament apartada; tampoc es pot dir que les classes dirigents del país fossin més emprenedores que les elits il·lustrades del govern de Carles III. No hi havia a Catalunya un sistema universitari tant potent com del que gaudien en altres territoris de la monarquia, àdhuc a ultramar; així, el sistema universitari català, reduït a la Universitat de Cervera, no era ni més bo ni més dolent que el de Salamanca. Els fills rics de les classes dirigents del país estudiaven al mediocre Col·legi de Cordelles de Barcelona. Si alguna família volia que els seus fills adquirissin una educació  bona, els havien de confiar a preceptors o enviar-los a la Cort, a Madrid.

Tampoc estava el país avançat des del punt de vista tecnològic; si ens fixem en la mateixa Barcelona, a mitjan segle XVIII era encara una ciutat d’estructura medieval. Sols alguns edificis religiosos podien comparar-se amb les majestuoses construccions de ciutats com Cadis, Sevilla o Madrid. D’altra banda, el país, de difícil orografia, no disposava tampoc d’un sistema de canals ni de camins preparats per a un desenvolupament industrial.

I, si mirem els ports, el panorama és semblant; la mateixa ciutat de Barcelona estava mancada d’un veritable port i la resta de poblacions tenien unes estructures viàries molt primitives i, sobretot, insegures. Cal dir, que tampoc els catalans tenien especials avantatges per penetrar als mercats: no és fins a la promulgació del Reglament per al Comerç Lliure en la simbòlica data del 12 d’octubre de 1788 que es va regular l’accés als mercats colonials.

Finalment, cal afegir que, si el carbó havia de ser el que proporcionava energia a la indústria que havia de sorgir, el país també estava mancat de reserves i tots els intents per trobar aquest preuat mineral van fracassar i, quan en van trobar, no va durar molt la seva explotació a causa de la baixa rendibilitat. La manca de carbó havia de ser compensada pels salts d’aigua, els canals i els rius, que també eren escassos.

Per tant, sense una específica preparació tècnica, ni una població formada, sense comunicacions fàcils, mancats de fonts d’energia, i sense especials privilegis per accedir als mercats exteriors… què els quedava als catalans? Aquesta és la pregunta que intentem respondre amb el llibre.

  • Quins projectes tens pel futur?

El futur no sé què em presentarà, però jo no puc viure sense plantejar-me problemes històrics i cercar hipòtesis. I ara estic treballant en un tema poc conegut que transcorre entre el segle III i el segle X i que correspon a les etapes del Baix Imperi Romà (235-476), la dominació Visigòtica (411-715) i el període Carolingi (715-992) abans de la feudalització del territori (segle XI).

No falten pas explicacions a aquesta foscor, ja que es tracta d’una etapa molt convulsa, però  de la qual no en tenim gaire documentació escrita. És un temps de grans canvis i volem plantejar els processos que van generar aquests canvis. El nostre país li deu molt a  aquest període, una època complexa i plena d’energia que va veure com l’Imperi romà d’Occident es desplomava, al segle V, i com l’Imperi d’Orient, des del segle VII vivia una profunda convulsió en entrar en contacte amb l’Islam.

Alhora va contemplar el naixement de l’Imperi Carolingi, el qual des de les darreries del segle VIII i principis del segle IX va consolidar al cor d’Europa unes estructures de poder d’una extensió considerable. Aquest període va ser també el moment en què el cristianisme es va aferrar al país, al mateix temps que a Occident es fragmentava el poder polític. Aquests són els grans canvis en el context general que d’alguna forma o altra van afectar el que avui és Catalunya.

D’aquests canvis en voldria posar un exemple: vers l’any 200, l’Imperi romà es mantenia unit i fort. Les províncies hispàniques estaven dominades per una elit constituïda per una molt rica classe senatorial que disposava d’extenses propietats agràries. Aquests aristòcrates podien passar fàcilment de parlar en llatí a parlar en grec i, per aquesta raó, un d’aquests nobles nascut a Bàrcino o a Tàrraco podia comunicar-se tranquil·lament amb un africà, un egipci o un sirià.

Qualsevol d’aquests homes es podia sentir més a gust parlant amb un homòleg seu de l’actual Síria que amb els desgraciats que vivien prop de casa seva -que constituïen la plebs urbana- i no cal dir amb els camperols de la plana de Lleida, els quals tal vegada encara parlaven més amb la llengua ibera que no pas amb la dels conqueridors. I, a més, és probable que la majoria d’aquests aristòcrates mai no haguessin sentit a parlar de l’existència de “cristians”.

En resum, en aquell temps, una dama romana nascuda a la Tarraconense podia viatjar tranquil·lament a Atenes o a Antioquia sense més problemes que els que comportava tot desplaçament. I això va mantenir-se així fins a la meitat del segle IV, quan vers el 380 una dona, Egèria, des de la seva Galícia natal i a través de la Via Domitia, va anar a Constantinoble i als escenaris bíblics de Jerusalem, Egipte, el Sinaí i Mesopotàmia.  Dues generacions més tard, aquest món havia canviat del tot: els seus besnets, per exemple, ja no podien desconèixer l’existència dels cristians i viatjar de Bàrcino a Roma podia ser una aventura molt arriscada. Efectivament, cinquanta anys més tard, a començaments del segle V, el món d’inicis del segle III havia canviat completament… La nostra recerca comença en aquest punt.

Més informació:

Biografia de Joan Santacana

Web Didàctica del Patrimoni